Hi ha autors que opten pel silenci públic després d’una obra basta i reconeguda, justament perquè assumeixen que ja no poden dir res més ‒públicament, insisteixo‒ com si la seva obra «fuera el testimonio de lo que cuesta acceder al silencio». La desaparició de l’autor també es dóna quan se’n fa desaparèixer l’obra per qualsevol motiu pervers i interessat. N’hi ha que opten per la dissolució en múltiples jo-autor, de manera que es pot parlar d’un escriptor, però de diversos autors. Alguns prefereixen dissoldre’s en les veus d’altres autors, apropiant-se’n els mots, no per falta de creativitat, sinó com a reconeixement que allò que hom pugui escriure ja ho ha dit abans amb un encert infinit un altre escriptor. [Sigue leyendo]
Blog personal del autor, 22 de julio de 2014.